Totes les víctimes del feixisme, tots els lluitadors antifeixistes represaliats pel franquisme, són les nostres víctimes. Nosaltres mateixos som víctimes de la dictadura perquè el dolor i la necessitat de justícia ha passat de generació a generació superant el silenci i la por. La Transició, per la que encara transitem, va oblidar els nostres familiars i amics, i a molts de nosaltres que vam lluitar contra la dictadura. Va oblidar la legalitat democràtica republicana i van adoptar com seva aquesta monarquia constitucional hereva del règim. Es van oblidar dels drets humans i sota una fictícia reconciliació, on els vençuts tornaven a perdre i els colpistes no havien de passar comptes pels seus crims, tot caminava cap l’oblit d’una gent lluitadora, que va patir totes les formes d’injustícia i terror imaginables. El genocidi no reconegut dels nostres antifeixistes ens porta a lluitar amb tota la nostra empenta pels seus drets.
Cada mes estem a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació. I també l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura.
Totes les víctimes són nostres, però al nostre cor portem unes molt especials, es tracta dels nostres familiars, dels nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes d'aquest bloc que és una part de la nostra història personal. Dels fets, que podem llegir en aquest petit homenatge, han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts.
Nosaltres, les víctimes, ens preguntem fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Fins a quan?

FINS A QUAN?

domingo, 27 de febrero de 2011

NARCISO CRESPO LOZANO



Mi nombre es Narciso Crespo Lozano, sólo tengo 19 años, y soy originario de Morés, Calatayud. Soy comerciante. Mis ideas progresistas de justicia social molestaban a algunos de mis vecinos que no dudaron en denunciarme tras el golpe de estado del 17 de julio. Me apresaron y encarcelaron. Mi pobre madre, cuyo sufrimiento aún me acompaña, venía todos los días a preguntar por mí sin encontrar respuesta, hasta que tres días después de mi desaparición las balas fascistas acabaron con su vida. Se me olvidaba comentarles que un 10 de agosto de 1936 me pasearon, me asesinaron. Con esta oscuridad no reconozco el lugar, en esta fosa común, donde podrían haber hasta 2000 compañeros, se comenta que estamos en el Barranco de Bartolina, Calatayud.

Mi madre no me encontró, pero mi familia me sigue buscando porque quieren hacerme justicia. Sólo eran 19 años de ilusión y de ansía de libertad y toda una vida por delante, para construir un mundo mejor, robada a punta de fusil. Un día nuestros huesos cansados de esperar justicia saldrán a la luz y preguntarán a aquellos que nos niegan la verdad y la reparación ¿hasta cuándo?

No hay comentarios:

Publicar un comentario