LLUÍS SERRA I GIRIBERT

Em dic Lluís Serra i Giribert i sóc fill de Manresa des de l'any de 1903, però vaig créixer a l'Horta de Sant Joan. Bon home, idealista, generós, obert i afable així em qualificaven els meu coneguts i així volia ser. Militant del PSUC, vaig ser alcalde del Prat de Llobregat fins que vaig decidir anar-me al front a lluitar per la República. Vaig estar al camp d'aviació de Reus per això vaig tenir l'oportunitat de fugir quan entraven les tropes franquistes. No vaig voler, tenia una dona i un fill de pocs mesos en el meu cor. Vaig ser detingut, com ja sabia que passaria, però vaig calcular malament perquè dels 30 anys que pensava en caurien vaig acabar afusellat un 18 de novembre de 1939 al Camp de la Bota.

Al meu consell de guerra diuen que em vaig rebel·lar, i sí, ho vaig fer, però no com ells volen fer creure, em vaig rebel·lar tota la vida contra la injustícia i vaig lluitar fins a l'últim moment contra el feixisme, contra els colpistes. I encara avui em rebel·lo a través del meu estimat fill Lluís contra la manca de justícia, per mi i per tots els que van patir la repressió franquista i que ens demanem fins a quan?























Lluís Serra, fill de Lluís Serra i Giribert

Nat a Manresa el 27 d’abril de 1903 i havent quedat orfe de pare i mare, fou adoptat per un matrimoni benestant d’Horta de Sant Joan Terra Alta). En tenir la majoria d’edat i per desavinençes amb un germanastre nascut posteriorment, es traslladà a viure al Prat de Llobregat, on entrà a treballar La Papelera Española i dos anys després es casà amb Dolors Sancho i Sabaté, la seva núvia des de petits a Horta, amb la que tingé una filla i un fill. La nena, Lolita, malaguanyadament morta als 4 anys per un error mèdic, fou el tràgic inici del que vindria després.

Tant a l’Empresa com al poble, desseguida s’hi va fer bons amics – com els Casinos, Meijide, Cortés, Barberà Paretas, Elizalde i la sobretot familia Pugès de Can Mesuró-, amb molts dels quals l’afecte a passat per sobre de matisos ideològics i generacions. Aviat s’inicià en l’activitat sindical afiliant-se a la UGT i, al fundar-se, s’integrà al PSUC. L’octubre de 1936 va ésser nomenat Acalde del Prat, havent d’afrontar les tràgiques i confuses circumstàncies pel cop militar franquista del 18 de juliol. A mitjans de 1937 va dimitir i se’n va anar voluntari al front, que era on creia que millor podia defensar la República.

Fet preponer, doncs no s’havia volgut exiliar al no saber en quina situació es trobava la seva dona i el seu fill en aquell moment tan difícil, pensà que la proclama feixista de “Quien no se haya manchado las manos de sangre…” seria respectada. Contràriament la seva muller en una entevista amb un alt comanament militar per demanar-li la revisió de la sentència, es va haver de sentir dir amb contundent lògica feixista: “Señora, reconozco que su marido se merece un monumento, pero nosotros no podemos darle más que esto: (fent el senyal de tallar-li el coll)”.

Fou torturat, jutjat per un il·legal tribunal militar i condemnat a mort per “auxilio a la rebelión” com tants i tants defensors de la legalitat republicana. Després de 83 díes de patir la tortura psicològica de cada matinada al sentir obrir les reixes de la Model a l’escamot que venia a cercar-los, fou assassinat al Camp de la Bota, junt a 7 lleials més, en un parapet prop de la platja, el dia 18 de novembre de 1939, a ¾ de 6 de la matinada. Tenia 36 anys i deixava vídua i un fill de 19 mesos; i uns ideals de justícia social i llibertat per tots els pobles, com a base d’un demà millor per al seu i per a tots els infants del món, que no van poder matar ¡ni morirà mai!.

La seva mort, l’ocupació de la llar familiar per la Falange, la incautació dels docu-ments municipals, la desaparició de molts testimonis i la deslocalització de la familia, han creat un buit d’informació que no ens permeten reportar amb la suficient exactitud l’activitat d’en Lluís Serra, durant el període la seva actuació pública; si bé alguns testimonis que van sobreviure, en destaquen la seva bonhomia de carácter, l’atenció pels orfes d’Astúries i l’esforç i el desassossec per mantenir les condicions de vida de la població en una economia de guerra i en mitg de la tragedia que s’estava produïnt també a la reraguarda.

En la carta-comiat al seu fill, Lluís Serra, li demana que estimi sobretot, com es mereix. a la seva “mare i esposa ejemplar; I, efectivament, exemplars i autèntiques heroïnes van haver d’ésser aquelles sofertes dones, víctimes gairebé ignorades d’aquella guerra feixista que es van haver d’enfrontar a una situació moralment i material inhumana, propiciada per la misèria moral dels vencedors. També demana al seu fill que vagi amb el cap ben alt, que a ell no l’han matat per haver fet cap mal a ningú, ben al contrari, en aquells moments sent la satisfacció d’haver pogut salvar moltes vides –referint-se als “paseos” dels incontrolats-, alguna de les quals se li havia regirat com a botxí –al·ludint al seu germanastre, a qui ell arriscadament havia rescatat del barco Segre, presó de la FAI-, i que després va acabar éssent alcalde franquista del seu poble, apropiant-se de passada del dot que els seus pares havien destinat al fill adoptiu.

Avui, aquells valors pels qui tants i tans milers de persones, durant la guerra i la postguerra van sofrir i, quan calgué, morir –com en Lluís Serra- una gran colla d’arreplegats posats a politicastres –amb honrossissimes i impotents excepcions-, mitjantçant fal·làcies com la “transición” (auspiciada i controlada per vells falangistes, militars colpistes, reis il·legitimament imposats i, aixó sí, beneïda episcopalment), ens els estan convertint en moneda de canvi -“merxandising” en deuen dir entre ells -, mentre tot un Presiden del govern espanyol renuncia. amb ambigüetats, a l’honrosa tasca de defensar la dignitat del seu avi –assassinat pels antecessors dels qui ara tracta d’apaigavar-, amb una llei-trampa que n’arxivi d’una vegada per totes la memòria, però no els servirà de res.

Des de fa segles, poderosos interessos arreu del món intenten per tots els mitjans –la violencia, el suborn, la tergiversació(molt de moda)- enmudir als qui reclamen el progrés social, però no se’n surten. doncs la raó dels valors socials i democràtics torna a surar quantes vegades l’ensorren. I els qui van patir mort i persecució per aquests tindran tart o d’hora l’espontani i just reconeixemnet de tots els governs verdadera- ment democràtics; el de les persones demòcrates, no els hi mancat mai. I amb el seu exemple, joves generacions de lluitadors succeiran els vells i els caiguts en la solidària més noble tasca de –amb justícia i pau- lluitar per millorar les condicions de la humanitat.

Escrit per Lluís Serra i Sancho per a http://www.memoria-antifranquista.com/bios/lluisserra.html
---

La meva mare ho va saber el dia que va anar a la presó a buscar-li la roba. Al cap de dos o tres dies va venir un capellà a donar-nos el pèsam. (...) La nostra casa va ser ocupada per la Falange. (...)

De tots els records del meu pare, sobretot hi ha el seu testament. Valuosíssim. No hi ha béns, no hi ha diners ... però hi ha dignitat. En la seva carta de comiat hi ha coses que m'han servit de molt. El pare em deia qu anés amb la cara ben alta, que havia de mirar endavant, que a ell l'havien mort per defensar els drets dels treballadors i la justícia social i no per cap cosa dolenta, que cuidés de la meva mare, que havia passat molt, que fos un home de bé i que no tingués odi a ningú, que els responsables ja es penedirien.

No sé si els autèntics responsables es van penedir, però jo he complert l'única cosa que em va demanar el meu pare, que no tingués odi a ningú, i no en tinc.

Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956). Joan Corbalán Gil.