Me llamo PEDRO AGUAYO DELGADO y defendí a la República contra el fascismo, lo hice para a defender a mi familia del horror de la guerra provocada por unos golpistas. Cuando sufrimos la amarga derrota aún no habría acabado el sufrimiento para los míos. Fui detenido, encarcelado y sometido a un consejo de guerra en Córdoba, en un mundo al revés, donde los culpables hacían rendir cuentas a los inocentes. Humillación y penurias en prisión y al salir nos esperaba el hambre y la etiqueta de rojo cerrándonos el paso. Pude ver llegar lo que dicen es la democracia, pero no pude ver de nuevo la de verdad, la República, por la que mi sobrino dio su vida en el frente. El juicio que me hicieron no ha sido anulado, seguramente si hoy hubiera un gobierno republicano esta injusticia no existiría y no tendría que preguntarme ¿hasta cuándo?
Mi nombre es JOSÉ FERNÁNDEZ BERNETE, desde que no voté por el cacique de mi pueblo entré en una lista negra, una de esas listas con las que se aplicó la represión y la muerte a partir del golpe de estado fascista. No eran listados improvisados sino que se venían gestando desde el mismo día de la proclamación de nuestra República e incluso antes. Dicen de mí que era un buen hombre y eso intenté ser toda mi vida. Sobreviví a los bombardeos, el hambre y la pena de ver a mis nietos padecer lo mismo. Al volver a mi pueblo cordobés de Silillos sólo me encontré las paredes de mi casa, me lo habían robado todo. No conformes con eso, me detuvieron, encarcelaron y me juzgaron.
¿Cómo pudo ser posible que nadie viniera a salvarnos de esa locura? ¿Cómo puede ser que todavía sigamos en las listas de aquellos que desde siglos nos han estado oprimiendo? ¿Cuánto más puede durar esto? ¿Hasta cuándo?
¿Cómo pudo ser posible que nadie viniera a salvarnos de esa locura? ¿Cómo puede ser que todavía sigamos en las listas de aquellos que desde siglos nos han estado oprimiendo? ¿Cuánto más puede durar esto? ¿Hasta cuándo?
Inocencia Navarro, nieta de José y sobrina de Pedro
La Inocencia
¡Corred, nos tenemos que ir que vienen los fascistas! Va haver de sortir a corre-cuita de casa, amb la mare, els oncles i els avis i amb el seu cosí petit de 5 anys, orfe de mare des de que era un nadó, i que era com el seu germà. De fet la mare li va treure el pit amb ella per donar-li amb ell. El pare no vivia amb elles perquè la mare es va separar d’ ell abans de néixer la Inocencia, perquè la maltractava i no volia treballar. Era una dona molt avançada per la seva època.
Amb un burro i quatre coses més van marxar cap a Villaviciosa i quan estaven a punt d’ arribar-hi, uns avions van bombardejar la columna de cents de refugiats que fugien de Fuente Palmera. Tots es van llençar a les cunetes menys un avi amb el seu net que no va tenir temps d’ abaixar-se del seu ruc, van quedar morts al mig de la carretera. Ara ja sabien a que estaven exposats i la por ja no els deixaria durant tota la guerra. Van arribar a Pozoblanco, el poble estava tan ple que van haver de marxar cap a altres poblacions de la Sierra de Còrdova, a zona republicana, dels quals van haver de fugir a mida que les tropes franquistes anaven avançant. Recorda la seva estança a Montoro, com els nens sortien a veure els avions republicans que anaven a bombardejar la Vírgen de la Cabeza, on un grup de guàrdies civils amb les seves famílies s’ havien tancat. Avui en dia existeix un monument amb l’ àliga franquista recordant la gesta d’aquestes persones, en uns termes genys democràtics i que sembla que no molesta els milions de romeus que passen per allà cada any. De Montoro van haver de sortir corrent la nit de Nadal, i només recorda el soroll dels projectils i les llums que es dibuixaven a l’aire. Van tornar cap a Pozoblanco i es van quedar a un cortijo proper al poble amb d’altres famílies, al poc temps va arribar un destacament de soldats que es van instal·lar molt a prop de on estaven ells. Un tinent es va acostumar a menjar els plats de la seva àvia, sense portar mai res, i aprofitant-se de la situació. Aquest mateix tinent va ser qui va estar a punt de matar la seva mare per dir que havia sentit uns avions, provocant l’alarma entre la gent, per això la van agafar la van portar a una habitació on estaven les comunicacions i la van posar dues pistoles al cap. No la van deixar anar fins que van comprovar que efectivament el sorolls que ella havia sentit eren les explosions d’ uns camions que passaven a prop. Molt van plorar la Inocencia, la seva àvia i la seva tieta però el tinent li va dir que si era mentida allò dels avions que la matarien per espantar la gent. Quan el tinent va tornar a menjar al lloc on estaven li va demanar a l’àvia: “abuela, qué tenemos para comer hoy”, i ella li va contestar: “los cojones del teniente”, però com no tenia vergonya es va posar a riure.
La Inocencia era com la protegida d’un altre tinent que li donava algunes coses per menjar perquè deia que li recordava a la seva nena que era rosa i amb el ulls clars com ella. Però hi havia gana i cada dia ella i el seu cosí José pujaven als camions de soldats que anaven a Pozoblanco, batejat com a Pozonegro, perquè allà els bombardejos eren ben bé cada dia, per buscar pa. Ella deixava en José en un refugi i anava a fer cua, aquesta operació la feia varies vegades, recorda que des d’una finestra de l’edifici refugi una dona es posava a la finestra per disparar amb una metralleta contra els avions. Als nens els donaven un palet per ficar entre les dents perquè no els “esclatés l’ oïda.”
L’oncle va marxar amb l’exèrcit republicà cap a El Escorial, des d’allà enviava roba pels petits, que la Inocencia només podia mirar perquè la mare de seguida l’ agafava per canviar-la per menjar. L’avi va fer una rasa sota un arbre molt gran que hi havia a prop per ficar-se allà quan bombardejaven, era un amagatall perfecte. Però un dia no van tenir temps d’anar fins el seu refugi i es van protegir sota d’ una escala, diu la Inocencia que aquell dia si que van passar por, perquè les bales els passaven pel costat, creuaven d’una banda a l’altra amb aquell soroll sibilant. Va ser un miracle que no els passés res, tan miraculós com quan a camp obert uns avions que volaven baixet els van disparar, primer van córrer i després es van llençar a terra per salvar la vida.
Ella riu quan recorda com manava als nens del campament a fer neteja de polls: “¡muchachos, vamos a hacer la descubierta!”, es treien la roba i començaven a matar a aquelles petites bestioles que no els deixaven en pau. Encara que bullien la roba la proximitat dels soldats els portava tot tipus de paràsits.
Recorda també quan van anar a veure al pare d’en José, que estava amb l’exèrcit republicà a Almeria, van agafar un tren i un camió que va fer tants giravolts que quan van arribar no tenien res més per treure fora. Van estar una setmana a la platja, mai havien vist el mar, allò tan gran i tan maco, es van banyar i van jugar i van oblidar la guerra per uns dies.
Un dia va passar un grup de brigadistes pel campament, molt animosos, els van comentar que la victòria republicana estava molt a prop, dies més tard van saber que molts d’ aquest homes van morir al front, quan recorda això la Inocencia s’ emociona.
Però el dia més trist per ells va ser el de la mort del Capitán Chimeno, nebot del seu oncle Pedro, amb 25 anys, molt estimat per la gent de La Colonia perquè va salvar moltes persones organitzant la fugida i acompanyant als refugiats fins a zona lleial. Va morir com un valent, al front, i va tenir un enterrament multitudinari i amb personalitats polítiques i militars a Villanueva de Còrdova. Els nens corrien davant del fèretre sentint l’orquestra tocar La Internacional mentre molts ploraven, entre ells, els seus soldats.
Quan va passar més por es quan van entrar els nacionals a Pozoblanco, que va resistir tota la guerra, no van poder amb aquell reducte republicà fins el 39. Van veure uns moros que s’apropaven al pou on estava amb una amiga i que cridaven: ¡¿tú quieres chapar?!. Elles no entenien però van començar a córrer i ells al darrera, no feien més que donar voltes a aquell gran pou, elles molt espantades i ells fent gestos passant-se la mà pel davant del coll com una amenaça, quan ja estaven molt cansades va aparèixer un grup de soldats franquistes que van començar a donar cops de fusell als moros fins deixar-los ben estomacats, i van evitar la violació.
La guerra va acabar i van tornar cap a casa, ho van fer caminant. Anaven amb una dona del poble, l’ Ana, que a tots els morts que es trobaven pel camí els girava tot buscant al seu home. Eren molts els morts que estaven al costat de la carretera, molts mig calcinats. Les caixes de municions, les armes, tot abandonat per aquells camps. Un home amb un carro els va convidar a pujar una estona, després va parar. El grup es va quedar mirant el que feia l’home, recollia els cossos dels soldats per portar-los amb aquell carro fins a un lloc on els cremaven. L’ Ana va veure allò, es va tornar boja i va insultar a aquell home dient-li que poder anava a cremar al seu propi marit.
Quan van tornar al poble els esperava una casa saquejada, el menyspreu i la repressió.
A Fuente Palmera els defensors de la República no van matar ni maltractar cap persona que estigués a favor dels colpistes, ni a ningú de la seva família. Però quan van entrar les tropes franquistes des de Sevilla, aquella gent que no havia sofert cap mal, va instigar una repressió que va omplir de mort la vila.
Amb un burro i quatre coses més van marxar cap a Villaviciosa i quan estaven a punt d’ arribar-hi, uns avions van bombardejar la columna de cents de refugiats que fugien de Fuente Palmera. Tots es van llençar a les cunetes menys un avi amb el seu net que no va tenir temps d’ abaixar-se del seu ruc, van quedar morts al mig de la carretera. Ara ja sabien a que estaven exposats i la por ja no els deixaria durant tota la guerra. Van arribar a Pozoblanco, el poble estava tan ple que van haver de marxar cap a altres poblacions de la Sierra de Còrdova, a zona republicana, dels quals van haver de fugir a mida que les tropes franquistes anaven avançant. Recorda la seva estança a Montoro, com els nens sortien a veure els avions republicans que anaven a bombardejar la Vírgen de la Cabeza, on un grup de guàrdies civils amb les seves famílies s’ havien tancat. Avui en dia existeix un monument amb l’ àliga franquista recordant la gesta d’aquestes persones, en uns termes genys democràtics i que sembla que no molesta els milions de romeus que passen per allà cada any. De Montoro van haver de sortir corrent la nit de Nadal, i només recorda el soroll dels projectils i les llums que es dibuixaven a l’aire. Van tornar cap a Pozoblanco i es van quedar a un cortijo proper al poble amb d’altres famílies, al poc temps va arribar un destacament de soldats que es van instal·lar molt a prop de on estaven ells. Un tinent es va acostumar a menjar els plats de la seva àvia, sense portar mai res, i aprofitant-se de la situació. Aquest mateix tinent va ser qui va estar a punt de matar la seva mare per dir que havia sentit uns avions, provocant l’alarma entre la gent, per això la van agafar la van portar a una habitació on estaven les comunicacions i la van posar dues pistoles al cap. No la van deixar anar fins que van comprovar que efectivament el sorolls que ella havia sentit eren les explosions d’ uns camions que passaven a prop. Molt van plorar la Inocencia, la seva àvia i la seva tieta però el tinent li va dir que si era mentida allò dels avions que la matarien per espantar la gent. Quan el tinent va tornar a menjar al lloc on estaven li va demanar a l’àvia: “abuela, qué tenemos para comer hoy”, i ella li va contestar: “los cojones del teniente”, però com no tenia vergonya es va posar a riure.
La Inocencia era com la protegida d’un altre tinent que li donava algunes coses per menjar perquè deia que li recordava a la seva nena que era rosa i amb el ulls clars com ella. Però hi havia gana i cada dia ella i el seu cosí José pujaven als camions de soldats que anaven a Pozoblanco, batejat com a Pozonegro, perquè allà els bombardejos eren ben bé cada dia, per buscar pa. Ella deixava en José en un refugi i anava a fer cua, aquesta operació la feia varies vegades, recorda que des d’una finestra de l’edifici refugi una dona es posava a la finestra per disparar amb una metralleta contra els avions. Als nens els donaven un palet per ficar entre les dents perquè no els “esclatés l’ oïda.”
L’oncle va marxar amb l’exèrcit republicà cap a El Escorial, des d’allà enviava roba pels petits, que la Inocencia només podia mirar perquè la mare de seguida l’ agafava per canviar-la per menjar. L’avi va fer una rasa sota un arbre molt gran que hi havia a prop per ficar-se allà quan bombardejaven, era un amagatall perfecte. Però un dia no van tenir temps d’anar fins el seu refugi i es van protegir sota d’ una escala, diu la Inocencia que aquell dia si que van passar por, perquè les bales els passaven pel costat, creuaven d’una banda a l’altra amb aquell soroll sibilant. Va ser un miracle que no els passés res, tan miraculós com quan a camp obert uns avions que volaven baixet els van disparar, primer van córrer i després es van llençar a terra per salvar la vida.
Ella riu quan recorda com manava als nens del campament a fer neteja de polls: “¡muchachos, vamos a hacer la descubierta!”, es treien la roba i començaven a matar a aquelles petites bestioles que no els deixaven en pau. Encara que bullien la roba la proximitat dels soldats els portava tot tipus de paràsits.
Recorda també quan van anar a veure al pare d’en José, que estava amb l’exèrcit republicà a Almeria, van agafar un tren i un camió que va fer tants giravolts que quan van arribar no tenien res més per treure fora. Van estar una setmana a la platja, mai havien vist el mar, allò tan gran i tan maco, es van banyar i van jugar i van oblidar la guerra per uns dies.
Un dia va passar un grup de brigadistes pel campament, molt animosos, els van comentar que la victòria republicana estava molt a prop, dies més tard van saber que molts d’ aquest homes van morir al front, quan recorda això la Inocencia s’ emociona.
Però el dia més trist per ells va ser el de la mort del Capitán Chimeno, nebot del seu oncle Pedro, amb 25 anys, molt estimat per la gent de La Colonia perquè va salvar moltes persones organitzant la fugida i acompanyant als refugiats fins a zona lleial. Va morir com un valent, al front, i va tenir un enterrament multitudinari i amb personalitats polítiques i militars a Villanueva de Còrdova. Els nens corrien davant del fèretre sentint l’orquestra tocar La Internacional mentre molts ploraven, entre ells, els seus soldats.
Quan va passar més por es quan van entrar els nacionals a Pozoblanco, que va resistir tota la guerra, no van poder amb aquell reducte republicà fins el 39. Van veure uns moros que s’apropaven al pou on estava amb una amiga i que cridaven: ¡¿tú quieres chapar?!. Elles no entenien però van començar a córrer i ells al darrera, no feien més que donar voltes a aquell gran pou, elles molt espantades i ells fent gestos passant-se la mà pel davant del coll com una amenaça, quan ja estaven molt cansades va aparèixer un grup de soldats franquistes que van començar a donar cops de fusell als moros fins deixar-los ben estomacats, i van evitar la violació.
La guerra va acabar i van tornar cap a casa, ho van fer caminant. Anaven amb una dona del poble, l’ Ana, que a tots els morts que es trobaven pel camí els girava tot buscant al seu home. Eren molts els morts que estaven al costat de la carretera, molts mig calcinats. Les caixes de municions, les armes, tot abandonat per aquells camps. Un home amb un carro els va convidar a pujar una estona, després va parar. El grup es va quedar mirant el que feia l’home, recollia els cossos dels soldats per portar-los amb aquell carro fins a un lloc on els cremaven. L’ Ana va veure allò, es va tornar boja i va insultar a aquell home dient-li que poder anava a cremar al seu propi marit.
Quan van tornar al poble els esperava una casa saquejada, el menyspreu i la repressió.
A Fuente Palmera els defensors de la República no van matar ni maltractar cap persona que estigués a favor dels colpistes, ni a ningú de la seva família. Però quan van entrar les tropes franquistes des de Sevilla, aquella gent que no havia sofert cap mal, va instigar una repressió que va omplir de mort la vila.
Font: Revista Retrobament "Les dones sota el franquisme"
No hay comentarios:
Publicar un comentario