Sóc en JOSEP GINÉ I ESTIVILL i la meva història és la de molts assassinats per l’aparell franquista a Tarragona. Sóc fill de Els Guiamets on vaig tornar acabada la guerra i on vaig ser denunciat, detingut, torturat i finalment empresonat a l’antiga fortalesa romana, per on ara passeja la gent aliena a tot el nostre patiment, per què no està marcat com lloc de memòria. La meva farsa de judici va durar una hora i en aquest temps van dictar cinc condemnes de mort. Vaig ser afusellat el 19 d’octubre de 1939 al Mont de l’Oliva amb 44 companys més. Ho sento de tot cor per la meva dona que va morir cinc dies després, per la meva filleta que ho va fer als dos mesos i pels meus cinc fills petits que van quedar orfes.
No vaig fer res per a ser jutjat per un tribunal il·legal, no vaig fer res per no merèixer justícia avui. Aquell vil judici continua vigent: Fins a quan?
Montse Giné, néta de Josep
L’HISTÒRIA NO EXPLICADA: 1936-1947 REPRESSIÓ i MORT A TARRAGONA.
ARA TOCA DIGNITAT
Milers de tarragonins patiren una cruel repressió del règim franquista en acabar la Guerra Civil. Aquestes persones, oblidades de la memòria col·lectiva, mereixen un reconeixement.
Sempre m’ha agradat conèixer els noms i les històries dels meus avantpassats. No en va, nosaltres som ara perquè ells van ser abans. Desconèixer o oblidar qui van ser els avis, els besavis o els rebesavis, i les coses que van fer o les vivències que van marcar la seva vida, a part de privar-nos de l’aprenentatge relacionat amb les seves virtuts i els seus errors, deixa un buit en la nostra història personal. I el mateix passa amb les històries col·lectives dels pobles: “els pobles que no coneixen la seva història, estan condemnats a repetir-la”, diu la famosa frase.
En el nostre país, Catalunya, i també a la resta de l’Estat Espanyol, hem patit una gran “amnèsia col·lectiva” fruit d’un règim polític condemnable –condemnat recentment per l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa- repressor dels drets humans, que va ser la dictadura del general Franco en acabar la guerra i fins la seva mort. Tanmateix, molta gent “s’oblida del que va passar” per què els interessa amagar aquells temps. En l’Espanya moderna i democràtica d’avui en dia, per alguns, no està ben vist recordar fets repudiables de la repressió franquista un cop acabada la Guerra Civil de 1936-1939. Fins hi tot pot semblar democràtic i conciliador el “voler passar full”, argumentant valors de la transició democràtica i el no voler aixecar “ferides passades”. Gran farsa la d’aquest discurs: les víctimes d’aquesta repressió i els seus familiars, difícilment podem oblidar el què s’ha amagat malintencionadament: les injustícies, els deshonors, les vexacions, els patiments, la mort. A més, molta gent, sobre tot els joves, ni tan sols coneixen superficialment la repressió imposada pel règim franquista i les seves conseqüències. Una democràcia moderna ha d’afrontar la seva història recent amb valentia, sense afany de revenja i tancant les seves ferides amb objectivitat i dignitat col·lectiva. Altres països, com ara Alemanya, ho han aconseguit i han sortir reforçats com a societat lliure i democràtica.
L’història personal del meu avi Josep Giné i Estivill, és molt similar a la que van patir molta gent del Priorat, gent compromesa amb uns valors democràtics, que estimaven la terra i que lluitaven per a millorar les condicions socials del seu entorn, ja sigui des de les seves responsabilitats com a regidors i/o alcaldes de les seves localitats o des d’els ideals republicans legítimament vigents.
Desprès d’acabada la Guerra Civil, l’avi tornà al seu poble: Els Guiamets. Fent cas de la falsa promesa del general Franco, de què tots aquells que no tinguessin les mans tacades de sang podien tornar a Espanya. Molts republicans varen tornar des de França, on havien arribat amb la retirada de l’exercit de la República. De seguida es va adonar del seu greu error: va ser denunciat, detingut, apallissat i finalment empresonat al Castell de Falset el dia 10 de maig de 1939 . L’1 de juny de 1939, és traslladat a la presó de Pilats de Tarragona, antiga fortalesa romana ara visitada per molta gent que desconeix els horrors viscuts dins d’aquells murs durant la repressió franquista entre els anys 1939-1953. El dia 16 de juny, compareix en un consell de guerra sumarísim, juntament amb catorze persones més. El judici o millor dit, la farsa de judici, sense cap garantia processal ni defensa efectiva, amb una justícia militar subordinada i sense cap independència jurídica, dóna com a resultat la condemna de pena de mort per “adhesión a la rebelión” (la mateixa que li van imposar al President Lluís Companys i milers de ciutadans més durant i desprès d’acabada la guerra). També quatre persones més, del mateix judici, varen ser condemnats a mort. I tot això, en només una hora per a tot el grup.
Arribats en aquest punt, la maquinària repressiva i planificada del recent estrenat règim franquista, seguia el seu camí: 28-06-39 comunicació de la sentència a la Asesoria Juridica de Franco, ubicada en aquells moments a Burgos. El 5-10-39 resposta de la Asesoria confirmant la sentència (altra de les evidències objectives de la subordinació del tribunal militar al poder executiu, doncs l’execució de la pena de mort exigia el “vist i plau” del cap de l’Estat: Franco. Ell confirmava o rectificava –pocs casos varen tenir aquesta sort- la sentència. El 18-10-39 l’auditor de guerra de Tarragona confirma la sentència. Finalment i per tancar aquesta farsa jurídica, el dia 19 d’octubre de 1939, el meu avi fou afusellat al Mont de l’Oliva a Tarragona, just darrera del Cementiri de la ciutat. Aquell dia varen ser afusellades 44 persones, tots ells civils i de les comarques de Tarragona (10 d’ells del Priorat), tret d’un oficial de l’exercit republicà nascut a Abenojar província de Ciudad Real (la seva família, fins ara, en desconeixia el seu final). Altres milers de persones van ser directament executats a la Terra Alta, al Baix Camp o a Badajoz, León i València, entre molts altres llocs, sense cap mena de formulisme, expedient o farsa jurídica.
No és difícil d’imaginar que els patiments d’aquestes víctimes i dels seus familiars, en el decurs de tots aquests esdeveniments, varen ser molt grans. Coneixem dues persones que han sobreviscut aquests horrors i que ja tenen més de noranta anys. Tots, víctimes directes i familiars ens han relatat històries i detalls commovedors, quatre casos a tall d’exemple:
• un pare i un fill que varen compartir presó a Pilats. Restaren una setmana junts, abans que afusellessin al pare. El fill és un del supervivents
• un matrimoni empresonat a l’hora. L’home és afusellat i la dona pareix una filla. Li diuen a la mare que la seva filla ha nascut morta. No la va veure.
• una família a la que li afusellen tres dels seus quatre fills en el termini de 10 dies
• una persona que demana ser executada descalç, trepitjant la seva terra. Igual que el President Companys, però 18 mesos abans
Una circumstància repetida en moltes de les més de 60 històries recollides, fins ara, arreu de Tarragona, és conèixer les cartes que les víctimes feien arribar d’amagat als seus familiars i on s’acomiadaven dels seus éssers estimats, tot expressant sentiments amb serenitat i sense rancúnia. Sovint aconsellaven als seus familiars que no perdessin la dignitat davant de tantes injustícies i què a l’hora respectessin a les persones independentment de les seves idees.
Els comdemnats a pena de mort, eren afusellats al Mont de l’Oliva. La immensa majoria d’aquestes víctimes de la repressió franquista a Tarragona, van ser inhumades en fosses comunes al Cementiri de Tarragona, on hores d’ara, no hi ha cap recordatori que les identifiqui en aquest recinte.
En definitiva a Tarragona, des del 28 de febrer de 1939 i fins el juliol 1944, foren afusellats 656 persones i 3 persones foren executats a garrot vil. Fins al 28 d’octubre de 1947, 39 persones empresonades més, moriren als hospitals i 73 a les presons de Pilats, la Punxa i les Oblates.
En total 771 víctimes entre 1936-1947. Repressió i mort a Tarragona.
Si exposo tota aquesta història, és per constatar els procediments planificats que la repressió franquista va posar en marxa a Tarragona i arreu d’Espanya. És una més de les històries viscudes a molts pobles de les comarques tarragonines. Una més de les 52 històries d’afusellats al Priorat . Unes històries, sovint, no explicades. Em consta que molta gent desconeix la realitat , sobre tot entre els joves. Fins hi tot, moltes persones es pensen que l’abast de tota aquesta repressió va ser reduït, essent uns pocs casos concrets els que la varen patir . Res més lluny de la realitat: el reconegut jurista Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal Anticorrupció, escrivia el 18-07-2006 a El Periodico de Catalunya:
“La repressió mantinguda de manera calculada i sistemàtica pels sublevats i després per la dictadura va tenir l'abast suficient per ser qualificada de genocidi. Així resulta de les dades, parcials, facilitades en el seu dia pel Ministeri de Justícia de la dictadura: els presos polítics el 7 de gener del 1940 eren 270.719, i el 10 d'abril de 1943 encara eren 92.477. Els presos polítics morts, entre els quals incloïa els afusellats després d'un procés i els morts a les presons, des de l'abril del 1939 fins al 30 de juny de 1944 van ser 192.684”.
Tot investigant aquest temes, em vaig adonar que interessaven a la gent i que molts familiars perdien la por i començaven a trencar el silenci mantingut durant dècades. Els familiars patim per l’oblit col·lectiu d’aquestes víctimes defensores de les llibertats, criminalitzades i menstingudes pel règim franquista.
Ara toca Dignitat.
Les víctimes que van patir la repressió franquista a Tarragona, mereixen una reparació del seu nom i la seva memòria . Dignitat per aquells que’ls hi van prendre la vida per defensar la legalitat vigent. Per aquells què lluitant pels valors democràtics republicans van ser víctimes de la intolerància, la ignorància i la revenja. Per aquells que inhumats en fosses comunes dintre o fóra de cementiris de la província de Tarragona, no han tingut mai un acte de reconeixement i dignificació de la seva memòria.
I és per tot això què hem constituït “l’Associació de Víctimes de la repressió franquista a Tarragona” (AVRFT). Una entitat que pretén fer el reconeixement i la dignificació de tantes i tantes víctimes que patiren la repressió franquista a Tarragona. I com un dels objectius prioritats, la construcció d’un monument recordatori dins del Cementiri de Tarragona. Un lloc amb un simbolisme específic per ser la fossa comuna més gran de la província, on resten inhumades 771 persones de totes les comarques tarragonines. Un lloc on poder homenatjar aquestes persones i apaivagar els nostres sentiments.
Montse Giné i Giné
Revista Lo ViOlí
Sempre m’ha agradat conèixer els noms i les històries dels meus avantpassats. No en va, nosaltres som ara perquè ells van ser abans. Desconèixer o oblidar qui van ser els avis, els besavis o els rebesavis, i les coses que van fer o les vivències que van marcar la seva vida, a part de privar-nos de l’aprenentatge relacionat amb les seves virtuts i els seus errors, deixa un buit en la nostra història personal. I el mateix passa amb les històries col·lectives dels pobles: “els pobles que no coneixen la seva història, estan condemnats a repetir-la”, diu la famosa frase.
En el nostre país, Catalunya, i també a la resta de l’Estat Espanyol, hem patit una gran “amnèsia col·lectiva” fruit d’un règim polític condemnable –condemnat recentment per l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa- repressor dels drets humans, que va ser la dictadura del general Franco en acabar la guerra i fins la seva mort. Tanmateix, molta gent “s’oblida del que va passar” per què els interessa amagar aquells temps. En l’Espanya moderna i democràtica d’avui en dia, per alguns, no està ben vist recordar fets repudiables de la repressió franquista un cop acabada la Guerra Civil de 1936-1939. Fins hi tot pot semblar democràtic i conciliador el “voler passar full”, argumentant valors de la transició democràtica i el no voler aixecar “ferides passades”. Gran farsa la d’aquest discurs: les víctimes d’aquesta repressió i els seus familiars, difícilment podem oblidar el què s’ha amagat malintencionadament: les injustícies, els deshonors, les vexacions, els patiments, la mort. A més, molta gent, sobre tot els joves, ni tan sols coneixen superficialment la repressió imposada pel règim franquista i les seves conseqüències. Una democràcia moderna ha d’afrontar la seva història recent amb valentia, sense afany de revenja i tancant les seves ferides amb objectivitat i dignitat col·lectiva. Altres països, com ara Alemanya, ho han aconseguit i han sortir reforçats com a societat lliure i democràtica.
L’història personal del meu avi Josep Giné i Estivill, és molt similar a la que van patir molta gent del Priorat, gent compromesa amb uns valors democràtics, que estimaven la terra i que lluitaven per a millorar les condicions socials del seu entorn, ja sigui des de les seves responsabilitats com a regidors i/o alcaldes de les seves localitats o des d’els ideals republicans legítimament vigents.
Desprès d’acabada la Guerra Civil, l’avi tornà al seu poble: Els Guiamets. Fent cas de la falsa promesa del general Franco, de què tots aquells que no tinguessin les mans tacades de sang podien tornar a Espanya. Molts republicans varen tornar des de França, on havien arribat amb la retirada de l’exercit de la República. De seguida es va adonar del seu greu error: va ser denunciat, detingut, apallissat i finalment empresonat al Castell de Falset el dia 10 de maig de 1939 . L’1 de juny de 1939, és traslladat a la presó de Pilats de Tarragona, antiga fortalesa romana ara visitada per molta gent que desconeix els horrors viscuts dins d’aquells murs durant la repressió franquista entre els anys 1939-1953. El dia 16 de juny, compareix en un consell de guerra sumarísim, juntament amb catorze persones més. El judici o millor dit, la farsa de judici, sense cap garantia processal ni defensa efectiva, amb una justícia militar subordinada i sense cap independència jurídica, dóna com a resultat la condemna de pena de mort per “adhesión a la rebelión” (la mateixa que li van imposar al President Lluís Companys i milers de ciutadans més durant i desprès d’acabada la guerra). També quatre persones més, del mateix judici, varen ser condemnats a mort. I tot això, en només una hora per a tot el grup.
Arribats en aquest punt, la maquinària repressiva i planificada del recent estrenat règim franquista, seguia el seu camí: 28-06-39 comunicació de la sentència a la Asesoria Juridica de Franco, ubicada en aquells moments a Burgos. El 5-10-39 resposta de la Asesoria confirmant la sentència (altra de les evidències objectives de la subordinació del tribunal militar al poder executiu, doncs l’execució de la pena de mort exigia el “vist i plau” del cap de l’Estat: Franco. Ell confirmava o rectificava –pocs casos varen tenir aquesta sort- la sentència. El 18-10-39 l’auditor de guerra de Tarragona confirma la sentència. Finalment i per tancar aquesta farsa jurídica, el dia 19 d’octubre de 1939, el meu avi fou afusellat al Mont de l’Oliva a Tarragona, just darrera del Cementiri de la ciutat. Aquell dia varen ser afusellades 44 persones, tots ells civils i de les comarques de Tarragona (10 d’ells del Priorat), tret d’un oficial de l’exercit republicà nascut a Abenojar província de Ciudad Real (la seva família, fins ara, en desconeixia el seu final). Altres milers de persones van ser directament executats a la Terra Alta, al Baix Camp o a Badajoz, León i València, entre molts altres llocs, sense cap mena de formulisme, expedient o farsa jurídica.
No és difícil d’imaginar que els patiments d’aquestes víctimes i dels seus familiars, en el decurs de tots aquests esdeveniments, varen ser molt grans. Coneixem dues persones que han sobreviscut aquests horrors i que ja tenen més de noranta anys. Tots, víctimes directes i familiars ens han relatat històries i detalls commovedors, quatre casos a tall d’exemple:
• un pare i un fill que varen compartir presó a Pilats. Restaren una setmana junts, abans que afusellessin al pare. El fill és un del supervivents
• un matrimoni empresonat a l’hora. L’home és afusellat i la dona pareix una filla. Li diuen a la mare que la seva filla ha nascut morta. No la va veure.
• una família a la que li afusellen tres dels seus quatre fills en el termini de 10 dies
• una persona que demana ser executada descalç, trepitjant la seva terra. Igual que el President Companys, però 18 mesos abans
Una circumstància repetida en moltes de les més de 60 històries recollides, fins ara, arreu de Tarragona, és conèixer les cartes que les víctimes feien arribar d’amagat als seus familiars i on s’acomiadaven dels seus éssers estimats, tot expressant sentiments amb serenitat i sense rancúnia. Sovint aconsellaven als seus familiars que no perdessin la dignitat davant de tantes injustícies i què a l’hora respectessin a les persones independentment de les seves idees.
Els comdemnats a pena de mort, eren afusellats al Mont de l’Oliva. La immensa majoria d’aquestes víctimes de la repressió franquista a Tarragona, van ser inhumades en fosses comunes al Cementiri de Tarragona, on hores d’ara, no hi ha cap recordatori que les identifiqui en aquest recinte.
En definitiva a Tarragona, des del 28 de febrer de 1939 i fins el juliol 1944, foren afusellats 656 persones i 3 persones foren executats a garrot vil. Fins al 28 d’octubre de 1947, 39 persones empresonades més, moriren als hospitals i 73 a les presons de Pilats, la Punxa i les Oblates.
En total 771 víctimes entre 1936-1947. Repressió i mort a Tarragona.
Si exposo tota aquesta història, és per constatar els procediments planificats que la repressió franquista va posar en marxa a Tarragona i arreu d’Espanya. És una més de les històries viscudes a molts pobles de les comarques tarragonines. Una més de les 52 històries d’afusellats al Priorat . Unes històries, sovint, no explicades. Em consta que molta gent desconeix la realitat , sobre tot entre els joves. Fins hi tot, moltes persones es pensen que l’abast de tota aquesta repressió va ser reduït, essent uns pocs casos concrets els que la varen patir . Res més lluny de la realitat: el reconegut jurista Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal Anticorrupció, escrivia el 18-07-2006 a El Periodico de Catalunya:
“La repressió mantinguda de manera calculada i sistemàtica pels sublevats i després per la dictadura va tenir l'abast suficient per ser qualificada de genocidi. Així resulta de les dades, parcials, facilitades en el seu dia pel Ministeri de Justícia de la dictadura: els presos polítics el 7 de gener del 1940 eren 270.719, i el 10 d'abril de 1943 encara eren 92.477. Els presos polítics morts, entre els quals incloïa els afusellats després d'un procés i els morts a les presons, des de l'abril del 1939 fins al 30 de juny de 1944 van ser 192.684”.
Tot investigant aquest temes, em vaig adonar que interessaven a la gent i que molts familiars perdien la por i començaven a trencar el silenci mantingut durant dècades. Els familiars patim per l’oblit col·lectiu d’aquestes víctimes defensores de les llibertats, criminalitzades i menstingudes pel règim franquista.
Ara toca Dignitat.
Les víctimes que van patir la repressió franquista a Tarragona, mereixen una reparació del seu nom i la seva memòria . Dignitat per aquells que’ls hi van prendre la vida per defensar la legalitat vigent. Per aquells què lluitant pels valors democràtics republicans van ser víctimes de la intolerància, la ignorància i la revenja. Per aquells que inhumats en fosses comunes dintre o fóra de cementiris de la província de Tarragona, no han tingut mai un acte de reconeixement i dignificació de la seva memòria.
I és per tot això què hem constituït “l’Associació de Víctimes de la repressió franquista a Tarragona” (AVRFT). Una entitat que pretén fer el reconeixement i la dignificació de tantes i tantes víctimes que patiren la repressió franquista a Tarragona. I com un dels objectius prioritats, la construcció d’un monument recordatori dins del Cementiri de Tarragona. Un lloc amb un simbolisme específic per ser la fossa comuna més gran de la província, on resten inhumades 771 persones de totes les comarques tarragonines. Un lloc on poder homenatjar aquestes persones i apaivagar els nostres sentiments.
Montse Giné i Giné
Revista Lo ViOlí
No hay comentarios:
Publicar un comentario